Història

L'any 1043, Ramon Berenguer I concedeix Conesa a Bernat Seniofred, amb la condició de construir-hi una fortalesa, conrear la terra i foragitar-ne els infidels. La meitat se li concedeix en feu i l'altra meitat en franc alou, lliure de càrregues. Vers l'any 1073, el castell es trobava ja edificat, voltat d'un petit nucli de població.

L'any 1120 consta com a senyor principal de Conesa, en Ramon de Cervera, i en posseeix alguns drets Bernat de Conesa, probablement descendent dels Seniofred.

Durant el s. XIII, el territori era de domini comtal, infeudat als Cervera i com a castlans del lloc els Vallclara-Conesa i els Montpaó.

Dels Cervera, el domini passà a la família de la Guardialada, que anys més tard cediren els drets a l'Orde del Sant Hospital i a la família Cervelló.

Recuperada pel rei Pere II, la jurisdicció que sobre Conesa tenia l'Orde del Sant Hospital, cedí l'any 1285 la castlania de Montpaó al monestir de SantesCreus, que hi tingué jurisdicció fins al 1835.

Durant el s. XIV, la població es consolidà i progressà. Al s. XV, a causa de les devastadores epidèmies de pesta i a la guerra contra Joan II, s'inicià la seva devallada.

Durant els segles següents, quedà afectada, com tots els pobles del principat, per les successives lluites. Cal destacar, com a fites històriques importats, la protecció especial de què gaudí el poble per part de l'Abat de Santes Creus, Fra Jeroni Contijoch, fill de Conesa, durant la segona meitat del s. XVI. També la venda dels béns que Santes Creus tenia a Conesa després de la llei de desamortització de l'any 1835, així com l'epidèmia de còlera que es produí l'any 1885 i que assolà la població.